Eating yor mind Prt. 1

EnShiromaru estava enroscat sobre el seu llit, amb la cara enterrada entre els genolls.
Havia arribat al vespre a casa, amb el sopar encara per fer. El seu germà s'havia hagut de conformar amb una cosa senzilla perqué ell no hauria pogut fer més sense acabar vomitant com pel matí.
Durant tot el dia havia estat així. Se sentia com un traidor. Brut. Horriblement brut. Ell havia fet tot el que estava al seu abast, havia lluitat en cos i ánima... però no havia estat suficient.
La foscor habia vençut. I estava a punt d'empassar-se tot el seu món.
Aquella tarda en companyia se li havia posat bé però ara preferiria que res no hagués passat. Cada cop que l'habien parlat amb paraules reconfortants, alleujant la seva ánima esquerdada, fragments del Somni es dirigien a ell, fent-li recordar en una espiral horrible de terror, com matava als seus amics, a la seva família; com destruïa tot el que estimava fins fer desapareixer qualsevol rastre de llum.
Tot i així, ara tots aquests aquests sentiments se n'havien anat a causa del cansament i la tensió constants. Se sentia lleuger i buit, agradablement reconfortat. Però estava segur de que si pogués, estaria plorant.
Si pogués ploraria i criadaria, suplicant ajuda, algú, qualsevol, però que el tragués d'aquell infern fosc, que fes alguna cosa per evitar que els matés a tots.
Podia cridar, però no plorar. No podia, no importava quan ho intentés, quan ho desitgés. No cridaria perqué ja era massa tard.
El lleu gemec que va emetre la porta al entreovrir-se va fer que se sobresaltés i es va girar bruscament. Allà hi havia en Juntarô que el mirava de forma culpable per haver estat descovert però també amb un visible temor.
En Shiromaru va sentir com se li encongia l'estomac quan unes imatges fuagaces del Somni apareixien dins la seva ment.
-Què vols, Juntarô? -Va dir, intentant sonar ferm però la veu li tremolava.
El seu germà petit es va quedar a l'àmpit de la porta sense atrevir-se a entrar, observant-lo amb preocupació.
-Jo... volia veure que continuaves aquí...
-I per què hauria de no ser-hi? -Va intentar sonar despreocupat però la seva veu va tornar a trair-lo.
-Es que... -Va començar en Juntarô.
Sense poder resistir-ho més, va entrar a l'habitació i va abalançar-se sobre el seu germà, agafant-lo pel jersei.
-Es que fa temps que et comportes de forma rara! Et parlo però és com si no hi fossis! Casi no dorms per les nits i t'has passat els últims dies vomitant! Es pot saber que et passa, Shiromaru?!
En Shiromaru el va mirar, abordat per la incertesa.
-No... no és res. Només estic...
-Això no és veritat!! -Va dir el seu germà casi amb desesperació. -Per què sempre fas com si no passés res? Que potser ets l'únic que pot preocupar-se pels altres? Per què no deixies que ens preocupem per tu?
Es va agafar a ell amb més força, tremolant.
-Sento... sento com si estiguessis apunt d'anar-te'n sol a algun lloc, molt lluny. No... no te'n aniràs, veritat?
En Shiromaru va abraçar al noi per reconfortar-lo i també per reconfortar-se a ell mateix. Ell no volia fer patir a ningú d'aquella manera. Sempre havia actuat de manera que fos una càrrega mínima per la gent que el rodejava. I d'aquella forma s'havia distanciat del món, fins al punt de que ell sol s'havia condemnat.
Es va separar del seu germà per mirar-lo a la cara, il·luminada per la llum del passadís i plena de preocupació. No era just que els altres paguessin per la seva condemna. No podia permetre que tots ells paguessin per una cosa que ell mateix havia iniciat.
No ho permetria. No ho faria.
-No me'n aniré enlloc. -Va dir amb convicció.
Però just llavors alguna cosa va esclatar dins de la seva ment, enfosquint totalment la nova llum trovada.
Casi no es va adonar que cridava de dolor, ni que queia contra el terra, ni que el seu germà el cridava i el sacsejava desesperadament.
Només va veure uns ulls refulgent amb maldat en la penombra i uns llavis que es movien tensat en un somriure, a poc a poc, clavant cada paraula amb una fiblada freda de terror.
-Se t'ha acabat el temps, Shiromaru.
Tot va donar voltes i va tornar de nou a la seva habitació. Però continuava sense veure. Perqué Ell havia començat a moure's, reclamat la seva ment i el seu cos amb una força col·losal.
Va girar el cap amb brusquedat fins a en Juntaró, fent tot el possible, tot i l'insoportable dolor, de frenar una mica l'abanç de l'obscuritat.
-Corre, Juntarô!! -Li va cridar, suat i tremolant, mentre aquest el mirava paral·litzat per la por. -Avisa... Avisa a algú... en Kei... la Tomoko, el Cap, qui sigui!
I amb una última mirada que ja quasi no era la seva, dominada per la foscor, va cridar amb totes les seves forces.
-CORRE!!
En Juntarô va fer mitja volta i es va posar a correr dominat pel pànic. Va baixar les escales de tres en tres i va recorrer el passadís a tota velocitat, obrint la porta de l'entrada amb una empenta.
A fora tot estava quiet i en silenci enmig de la nit. No es va aturar i va continuar corrent amb el cor bategant-li desenfrenadament.
Però només havia recorregut uns quants metres quan va sentir un terrabastall a la seva esquena. Es va girar, tens com una presa acorralada.
Sobre la teulada, enmig d'un tènue núvol de pols que s'havia aixecat al rebentar el sostre, hi havia una figura erguida i immòbil, esquitxada per la llum de la lluna.
En Shiromaru va alçar les dues mans a l'altura dels ulls per observar-les y després va estiar els braços cap a la lluna, com si volgués agafar-la.
I va riure.
Era un riure salvatge, ple de joia. Era un riure infantil com el d'un nen, però ple d'alguna cosa sinistra i inabastable. Alguna cosa que faria que fins i tot el cor més ferm tremolès de terror.
Doncs era el riure de l'obscuritat.

Coses com aquesta són les que em piquen per fer a les deu de la nit.·_· Però m'agrada com m'ha quedat, feia temps que no escrivia res reflexiu. Ho anyorava...
Taduint això (perqué el vaig escriure a má en castellà) me'n he adonat de lo poc versàtil que és el català a l'hora d'escriure. El castellà té moltes més expressions i es molt més estétic, en la meva opinió. Però no m'és tan pròxim com el català, i jo volia que sobretot quedés pròxim.
Perqué, em sembla que el que passa en aquest escrit només ho entenem jo i l'Ota. xD Però bé, ja ho continuaré i potser aneu pillant algo.

Fins la pròxima
Shruikan