Eating your mind Prt. 2

En Juntarô s'havia quedat paral·litzat, mut de terror. No podia treure els ulls de la figura que s'alçava imponent, rient sota la lluna amb joia. El nen no es va poder moure ni tan sols quan el silenci va tornar; s'havia quedat clavat on era, amb la respiració desacompassada. Llavors la figura va moure el cap amb brusquedat, dirigint la seva mirada cap on era ell. Va ser com si un torrent d'aigua gelada el travessés per dins, refredant-li els budells i encongint-li l'estomac. I, sense saber com, es va trobar corrent desesperadament pels carrers sense seguir una ruta fixa, només intentar allunyar-se d'aquells ulls i d'aquell ésser que vestia amb la pell del seu germà.
No va girar-se en cap moment però sabia que ell l'estava seguint, que el perseguiria i el trobaria allà on fos, mogut pel seu instint obscur.
En Juntarô corria pels carrers estrets i de cases altes, clamant per un lloc on refugiar-se en un impuls bisceral, tot i que una part del seu subconscient seria com voler desempallegar-se de la propia ombra.
Finalment, va aturar-se a recuperar l'alé en un petit encreuament, agafant aire ràpida i profundament i amb les mans al costat. Li va costar d'ubicar-se, ja que havia corregut sense fixar-se per on anava però li va semblar que és trobava en un punt força allunyat del centre del poble.
Va treure's la suor de la cara amb un gest ràpid mentre pensava on havia d'anar. El millor que podia fer era anar a trobar algún mestre però no coneixia la localització de cap. Així que l'única solució que se li acudia era trobar el Cap. Sí, el Mestre Shaman podría fer alguna cosa.
Va girar-se amb determinació només per topar directe amb el seu germà.
En Juntarô va deixar anar una exclamanció de sorpresa mentre intentava allunyar-se preciitadament, amb la cara contreta de por. Abans que pogués allunyar-se gaire, però, l'altre va allargar la mà i el va agafar el fermesa pel braç fins al punt de fer-li mal.
Ell va debatre's amb desesperació mentre gemegava, mogut per l'amenaça que li inspirava el seu germà.
-Ei, ei, Juntarô. Ja està bé, no trobes?
El nen va aturar-se, amb el ulls molt oberts però encara sense atrevir-se a mirar-lo a la cara. La veu havia sonat exactament igual que la d'en Shiromaru. Sí que tenia una manera de parlar diferent però el timbre era exactament el mateix.
Va notar com afluixava la mà amb que l'agafava però no el va deixar anar del tot.
En Juntarô va alçar lleugerament el cap amb temor per mirar-lo. La força de la mirada que va rebre va fer que de poc tornés a posar-se a correr.
Aquell a qui contemplava era igual que en Shiromaru, tenia les mateixes proporcions, els mateixos cabells (li semblava que d'un color més fosc però en mig de la nit no ho podia assegurar, les mateixes faccions: boca, cara, ulls... Tot i que l'expressió lleugerament irritada que tenia era gens pròpia d'n Shiromaru. Ni la seva mirada tampoc.
Recordava els ulls verds d'en Shiromaru molt bé. I ara l'únic que s'apreciava d'ells era un cercle estret al voltant d'unes pupiles inusualment dilatades, d'una profunditat perturvadora. El mirava de forma arrogant però, més enllà de la fredor que inspiraven, podia percebre en deix de calidesa al fons.
-Sh-Shiromaru? Ets tu germà? -Va dir el nen, mentre tremolava de dalt a baix.
L'altre li va tornar un somriure sorneguer.
-Esclar. Qui vols que sigui, si no?
En Juntarô estava massa confós, massa alterat per questionar les paraules del seu germà. Va sentir com el seu cos es relaxava i se li omplien els ulls de llàgrimes, i va abraçar-se ell, prés per l'alleujament.
L'altre va sorprendre's pel gest i va semblar que no sabia com reaccionar, però va acabar tornat-li l'abraçada mentre el eu germà gemegava entre els seus braços.
-Va, ja està. -Va dir. -Ja ha passat tot...
Va dirigir la vista cap endavant i la mirada se li va enterbolir
En Juntarô no es va adonar del canvi i va continuar plorant. Llavors va sentir com uns dits freds se li enroscaven al voltant del coll com unes tenalles, tallant-li la respiració.
Va obrir la boca però només li va sortir un gemec apagat en comptes del crit desesperat que havia d'abandonar els seus pulmons.
Va ser empés amb força fins que va estar estès a terra boca amunt, amb el seu germà que, sobre seu, l'observava amb els ulls molt oberts i una mirada terriblement freda.
-Em sap greu, Juntarô. -Va dir, simplement, mentre apretava encara més el coll del seu germà que obria i tancava la boca intentant respirar mentre les llàgrimes continuaven caitent-li cara avall.
Com, com podia haver passat tot allò? Com podia en Shiromaru haver-se convertit en algú com aquell? Com podia ser que intentés matar-lo?
Mentre amb el braç dret intentava desfer-se de la mà que l'apresava, palpava el terra amb l'esquerra, intentant trobar un objecte al que aferrar-se enmig de la desesperació.
Finalment els seus dits van tancar-se al voltant d'alguna cosa dura i, amb tota la força de la que era capaç, va colpejar al seu germà al costat de l'ull amb ell.
L'altre va deixar anar un crit de dolor i en Juntarô també va quedar alliberat de la mà que l'estrangulava. Va tossir un parell de vegades i va engegar a correr mentre intentava mantenir-se de peu tot i la falta d'aire.
El seu germà gemegava mentre s'agafava el cap entre les mans, mentre notava el dolor bategant amb cada raig de sang que li arribava al cervell. Tot i no haver-li fet cap ferida externa el mal va tenir-lo uns moments incapacitat.
Finalment, quan es va calmar, va alçar-se de terra amb una expressió ferotge. D'un ull li queia llàgrima fosca, que anava deixant un rastre brut mentre feia el seu camí cara avall.
Tota aquella situació l'hauria de divertir però no era el cas. No se sentia motivat pel dolor ni emocionat davant de la por dels altres. L'únic que volia era enllestir-ho tot d'una vegada.
Sí, després de tot el que havia passat, l'unic que volia era acabar d'una vegada amb aquella
història.


Apa, segona part enllestida. Potser el tros final és una mica confús però no em venia de gust enrotllar-me amb si tal se sent malament, trait, dolgut, etcetera. Ja us ho imaginareu vosaltres com se senten els personatges, jo només poso les bases. A vegades em pregunto si el que escric s'entén del tot. Això d'escriure coses que només jo sóc capaç d'entendre no em va però no sé, crec en alguns moments em surt sol. Creiu que s'entén prou bé aquest tros, per exemple?
Segurament es repteixen molt els termes "germà" i "l'altre" però es que no volia fer servir el nom de Shiromaru, ja que tècnicament ell no és en Shiromaru.
I si penseu que en aquest tros hi ha hagut dramatisme encara no ho heu vist tot... Al pròxim capítol introducció de més personatges. Argh...

Per cert, agrairia a la persona que m'ha deixat comentaris anònims als meus dos últims posts que en el cas de que torni a comentar ho faci de manera que pugui entendre el que em diu.