El soroll constant de les tisores feia d’orquestra, amb ritme pausat. Els diversos flocs anaven desprenent-se del meu cos, morien i es deixaven caure sobre la pica que tenia al davant. Alguns, empesos per la força de l’aigua de l’aixeta, desapareixien i eren engolits pel sinistre forat que els conduiria per tubs bruts i mal olorants.
Jo en canvi continuava al mateix lloc, dins una molesta sensació d’hipnosi, i observant la meva fràgil figura al mirall. Poc a poc anava perdent la consciència sobre el meu rostre i començava a dubtar de si la persona que tenia al davant era realment jo o, al contrari, era un ens intrús a la meva realitat. I si no era realment jo, qui controlava els actes de llavors? En aquell moment m’era absolutament indiferent. Estava perdent la identitat.
Seguidament vaig posar les dues mans sota l’aixeta i em vaig esclarir el poc maquillatge que portava a sobre. Es va desdibuixar amb rapidesa, va anar desapareixent el seu rastre. Després em vaig vestir amb el que hi havia sobre la pila de roba acabada de rentar: un jersei típic d’estar per casa, amb el logotip descolorit d’un taller mecànic qualsevol, i uns texans relativament nous, gastats pels genolls.
Més enllà, la porta del bany era oberta. Perquè estava sola en aquell pis, no hi quedava res més. Tot havia mort. La voluminosa figura que jeia al sofà també aparentava haver perdut la vida, però per no sé quin motiu, n’ignorava la seva existència. Vaig girar el cap: podia sentir encara el televisor de lluny, un ronroneig constant de veus absurdes i patètiques que no paraven de donar voltes sobre un mateix eix. I seguia sense entendre-les.
En un cert moment, la màquina d’afaitar va volar contra el mirall. I aquest es petà en mil bocins, en els que quedà gravada la meva ultima imatge com a tal, com a jo. Com a la persona que havia estat fins llavors. Els vaig escombrar, procurant no fer-me mal, i els vaig llançar al cubell.
Abans de tancar la porta del pis, i posteriorment llançar la clau entre els matolls de davant, vaig mantenir una ultima conversació amb algú, amb una ombra. Fou breu: “ T’ho mereixes, fill de puta”. No em respongué. O sí. Potser digué “Ho sé”, o “Tant m’és”. Realment esperava una resposta? Què coi hi feia parlant, tota sola? Com si es tractés d’un naixement, on jo en fos el nadó i la porta del pis la vagina per la que en sortiria, vaig tirar carrer enllà, vaig néixer, dirigint-me a la parada d’autobusos com a primer destí. A on anava? Això no estava a les meves mans.
Llavors queia a un immens pou negre.
El noi em mira amb indiferència. A mi no em molesta, vaja, però és ell qui ha començat la conversa. M’escalfo les mans amb la tassa de xocolata i en faig un glop, intentant no cremar-me la llengua. No me’n surto.
- Així, què t’ha portat a aquest lloc? – Diu el noi que tinc al davant. Somriu – Atzar?
Però això no li respondré mai. Perquè no puc, perquè no ho recordo. Perquè tot forma part d’un malson que se’m repeteix nit rere nit. Perquè tinc la certesa d’haver assassinat al meu pare, tot i que no recordo haver-ne tingut mai cap.
Perquè... ¿Qui sóc?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada