29/12/10


-Així doncs, què és la malaltia de morfeu? –Va preguntar el jove periodista, recargolant nerviosament un dels seus rinxols clars mentre observava com la cinta de la gravadora anava girant lentament.

La metgessa el va mirar amb suficiència mentre es portava la cigarreta als llavis.

-Tu creus que a aquestes alçades m’has de demanar això? –Va contestar-li secament. –Que no mires les noticies o què?

-No, no és això. –Va mig disculpar-se ell sense motiu, intimidat per la mirada freda de la dona. –Però... vull anar més enllà del que es diu pels mitjans de comunicació. Vull saber com és realment, vista des d’un punt de vista científic. Els medis diuen que els afectats es tornen bojos, però no es fa referència a quines són les causes, com es transmet entre les persones, si es pot arribar a curar... Vostè, com a investigadora, què en pensa?

La doctora va mantenir la vista clavada en ell, sense pestanyejar, durant uns segons, fins que donar una profunda calada de la seva cigarreta, il·luminant-ne la punta amb aquell taronja encès.

-La malaltia de morfeu no té causa aparent. –Va explicar, sense gairebé separar la cigarreta de la boca. –Una persona pot trobar-se perfectament un dia i l’endemà intentar saltar d’un tercer pis, barallar-se amb altra gent i en general creure’s una altra persona. Tot allò que les persones malaltes fan. És ben bé una malaltia que afecta la ment dels afectats. Tot i que no sembla que es transmeti per contacte ni pel menjar, l’aigua o l’aire.

-Així doncs, com? –Va demanar ell, sense atrevir-se a mantenir el contacte directe amb ella. –Si no es transmet per cap medi usual, com és que cada vegada hi ha més gent afectada?

-No ho sabem. –Va dir mentre xafava el que quedava del seu tabac dins el cendrer. –No coneixem les causes, tot i que les símptomes són molt clars. Al·lucinacions, insomni, fam, dilatació de les pupiles, així com un augment de l’agressivitat i trastorns de personalitat. –En aquest punt va quedar-se un moment en silenci i va aixecar la vista cap a les persianes mig baixades. –Si els pacients arriben amb temps però, creiem que encara es possible fer-hi alguna cosa. Hem provat diversos mètodes i hem obtingut resultats diversos. L’empitjorament de la malaltia depèn molt de la persona afectada. En el millor dels casos hem aconseguit estancar-la, tot i que no sabem durant quant de temps podrem impedir que la malaltia avanci. I en el pitjor dels casos... bé. Hi ha pacients al nostre hospital que ni tan sols recorden qui són ni on es troben i els hem de mantenir estrictament controlats perquè suposen un perill per les altres persones. Un cop arribat a aquest punt ja no podem fer res.

Un silenci incòmode es va apoderar la l’habitació. Mentre la doctora s’estava immòbil, observant per la finestra, el periodista continuava amb els dits entortolligats amb els cabells, passant la vista nerviosament de la gravadora a la metgessa.

-No hi ha cap pista, doncs? –Va dir en un to que va fer tot el possible perquè no semblés desesperat. –No se sap res més sobre la malaltia?

La doctora va negar amb el cap mentre feia el gest de treure un altre cigarreta. Quan va tenir els dits ficats dins el paquet es va aturar de cop.

-Hi ha una altra cosa en comú, un altre símptoma, si se li pot dir així. –Va dir, alçant la vista cap a ell. –Tot i que no sé fins a quin cert punt es fiable.

El periodista li va dedicar tota l’atenció, reposant les dues mans a les bores de la taula.

-És un somni. –Va dir ella. –Molts dels pacients, quan somien, independentment del somni, se’ls hi apareix la mateixa persona. O al menys, pel que diuen, és el que crec.

-La mateixa...?

-Sí. Diuen que és un noi amb els cabells castanys foscos i “una mirada aterradora”.

-Un noi... Creu que té relació amb la malaltia? –Va demanar el periodista, inclinant-se cap endavant.

-Crec que sí. No estic segura de que aquesta persona existeixi realment. Segurament només es tracta d’una altra al·lucinació. Tot i que no m’agrada com en parlen els pacients.

Ell li va dirigir una mirada interrogant.

-N’hi ha que simplement diuen que l’han vist en el somni com un mer personatge secundari que no interactua, simplement està allà. Normalment aquestes persones són aquelles en que la malaltia no està tan avançada. Però en els més afectats ja és una altra cosa. Comencen a obsessionar-se cada cop més i més amb el noi aquest. –La doctora li va dirigir una mirada severa. –I saps què? Mai he vist persones tan aterroritzades com aquestes. En parlen com si fos el diable en persona, com si fos un monstre horrorós. I pràcticament d’un dia per l’altre, aquest terror es transforma en adoració absoluta. No parlen de cap altre cosa. Com a mínim fins que deixen de dir coses coherents.

-A... això és... què significa tot això?

-No ho sé. Dubto que ningú ho sàpiga.


LOL. Hauria d'estar fent treball de recerca, que només porto 16 pàgines.
...
I'm gonna die.

Murucierago.
Shruikan