Volant...

Tot d'una ens adonem que tenim coses a dir: Segon dia de reflexions.

Aquest cop no vaig de superficial ni de "ara escriurem perquè toca". Aquest cop ho faig per ganes, i per necessitat. Bé, de fet no és necessitat el que em demano a mi mateix, sinó escriure el que realment penso per veure si té sentit, per veure si sóc jo realment el que crea els embolics. Crec que és el primer cop que escriuré realment el que vull escriure. I això m'omple, perquè no estic amb bajanades ni res per l'estil. De moment, em conformo amb escriure: de fet, no sé ni si sortirà a la llum.

Hi ha moltes coses que em superen en aquesta vida, i el millor que cal fer és mostrar-les com un element més, i no com una barrera més. No hi ha maldat enlloc. La maldat i les coses dolentes ens les creem nosaltres perquè és el que necessitem, algo xungo i molt psicològic que s'ens menji a poc a poc, i amb lentitud. Parlant clar, que crec que no ens recomfortaria ni ens faria ser valents estant en un lloc on la maldat no existeix. No, això no ens faria reaccionar, seriem... éssers pèssims. Ens fa ràbia tot: les persones, les normes... Però ens hem d'aguantar. Aquestes "dificultats" son les que ens ajuden a ser el que hem de ser.

Trobo interessant aquella frase de "la vida és una merda". Noi, el que s'entén per vida no ha estat mai una merda, si sigués una merda ara mateix no estariem on estariem. Una persona que diu aquesta frase és una persona que ha estat absorvida per les "dificultats" i reptes dels que parlava abans. Les reflexions intenses que un es fa sobre tot plegat només et poden portar, parlant clar, un mal de cap horrible.

I sobre tot, el que em molesta més (però m'aguanto, perquè és el que cal) son les persones que pensen que estan soles, les que es pensen que son el centre d'una circumferència i que la resta d'elements que hi ha dins la circumferència son coses secundaries. Està bé l'egoisme positiu, o sigui, el que et fa creure que has de tirar endavant, i has d'abandonar a persones perquè creus que és el necessari per formar-te com a tal, el problema és l'egoisme negatiu, el que et fa ser independent de la resta, el que busca solucions ràpides a les "dificultats", i fa mal a les persones.

La diferència i la igualtat: tots dos elements no existeixen i alhora signifiquen el mateix. Tothom és diferent i alhora és igual. No, em corregeixo, ningú és igual. Les diferències han d'existir; s'han d'assumir i respectar, però han d'existir. Ara que, l'igualtat també ens serveix per altres coses. Ser diferents ens fa ser persones: si tu preguntes a quatre persones que dibuixin en un full a un animal, o el que sigui, t'ho dibuixaràn, i podràs comprovar que la igualtat no existeix dins aquests paràmetres. Un t'haurà dibuixat un gat, l'altre un gos. i si es dóna que et dibuixen el mateix animal, tan és, ja que no te'l dibuixaràn igual. Per tant, la recerca de la igualtat és difícil de trobar, però de diferències n'estem ben servits. No és que una persona sigui diferent o es senti diferent a la resta, sempre s'ha de pensar a la inversa: la resta és diferent a tu.

I per últim, les influències: allò que ens atonta. És recomanable estar influenciat per algu? No. No et pots influenciar per ningú. En el moment en que et fan pensar d'una manera, canvies la teva forma de pensar, i la majoria de vegades no t'en adoranràs pas, del que passa. A les persones no se les pot creure simplement perquè pensis que realment les coneixes. Dins, tots tenim un sistema operatiu diferent que ha d'estar lliure de programes (pensaments d'altres persones que ens fan pensar igual). A més, les opinions de cadascú s'han de respectar. I això va per les persones que quan senten una opinió diferent, salten i es rebelen. Doncs no, coi, no!... Suposo que tots ens adonem que d'una cosa o altra fallem, i és del tot humà.

De fet, això tan sols és la meva opinió, per a res vull que en sigeu fidels ni res semblant, el que vull és que ho contrasteu amb les vostres opinions. Pels que us ho hagueu llegit tot (vàlgam Déu quin aborriment deveu portar a sobre xD), m'agradaria que també diguessiu la vostra per què aixi vegi jo que potser hi ha coses que no comparteixo amb vosaltres o coses que realment no m'en he adonat.
Ah, sobre la maduresa interna. Per a res ha d'existir, això tan sols és una mena d'estatus que es posa les persones per creure's que són més adultes. Com pots respondre, llavors, a les persones de mitjana edat amb problemes alhora de reflexionar?

Uf... la veritat, que aquest és el post del que m'estic sentint més orgullós, perquè no m'he basat en res, tan sols en el que un rep. Crec que també aquest és dels posts més intel·ligents i llargs dels que he fet mai! xD
PD: Ahir vaig veure el Orfanato. Als qui el cinema intel·ligent i pels qui un bon guió ho és tot, us la recomano, perquè toca tots i cada un dels estils de cinema: drama, suspens, terror (en pocs casos... bé, n'hi ha un que mola molt xD)...

Desconnectant;
Ota-chan