Al final la Senyora Margarida se'n va anar, sense donar-me cap resposta. És una mica maleducada, però no li tinc rencor. Va deixar les ulleres a la taula, es va aixecar, va posar bé la cadira i va sortir per la porta. I jo em vaig quedar amb el recipient del te a les mans. Suposo que algun dia o altre tornarà. Almenys, a recuperar les ulleres.
Tinc altres temes per comentar, però les tecles del teclat no es posen d'acord. Així doncs, us deixo amb el que havia promès. Un fragment de Kafka. Crec que en penjaré més... el llibre té mil i una cares, cadascuna la descobreixes segons el dia que tinguis. Ics de.
" Jo penso en la distància. El noi que es diu Corb deixa anar un sospir, es prem les parpelles amb la punta dels dits i em parla des de la foscor dels seus ulls tancats.
- ¿Vols que fem el joc de sempre? - em proposa.
- D'acord - dic jo, que també tanco els ulls i respiro fondo.
- ¿Som-hi? Imagina't una tempesta de sorra molt forta -diu ell-. Oblida't de tota la resta.
Tal com em diu, m'imagino una tempesta de sorra molt forta. M'oblido de tota la resta. Fins i tot m'oblido que jo sóc jo. Estic en blanc. I les coses se'm comencen a aparèixer.
Com sempre, compartim aquestes coses asseguts al sofà de pell de l'estudi del pare.
- Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció -em diu el noi que es diu Corb.
Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l'alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l'únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t'hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. Dins la tempesta no hi ha sol, ni lluna, ni direcció, i a vegades ni tan sols existeix el temps tal com l'entenem. L'únic que hi ha és una sorra blanca i fina, com d'ossos polvoritzats, que omple el cel. T'has d'imaginar una tempesta de sorra així.
Jo m'imagino una tempesta de sorra així. M'imagino un remolí de color blanc que s'enfila cap al cel com si fos una corda gruixuda. Em tapo les orelles i els ulls amb les mans perquè la sorra no m'entri al cos. La tempesta s'acosta a bon ritme. Des de lluny noto la pressió de l'aire a la pell. Se'm empassarà d'un moment a l'altre. "
Fragment de "Kafka a la platja" (Haruki Murakami). Pàgines 9-10
En fi, us deixo. I torno a la meva rutina. Ics de.
Ota-chan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada