Quan escric una història em dona per pensar. En els personatges, en el que senten i com ho expressen. Com més retorçada és la ment, més extranya serà la reacció.Ultimament m'he adonat que la diferencia entre amor i odi no és tan gran com sembla. Hi ha moltes coses que tenen en comú. La necessitat, per exemple. Tot necessitem algú que ens estimi i algú per estimar. O com a mínim sentir una mica d'afecte, ni que sigui un animal o un objecte.
Igualemtn neccesitem a algú per odiar. Està dins la naturalesa. Odiar i estimar no és dolent. El que és dolent és quan ho portes a la violència.
Perque la línia que els separa a vegades no és gaire clara. Quanta gent maltracta a les persones que estima? Quanta gent no pot evitar apreciar a les persones que detesta?
Una altra cosa en comú és la obsessió. Una fet que pot fer-nos parar bojos. Passant estones interminables pensant en les merabelles de certa persona, els seus cabells, els seus ulls... O maleint-lo mil i una vegades. Això ens provoca un estat absent i monoton, que pot fer que algunes persones pensin malament de nosaltres.
Pot arribar un moment en que la propia persona no sapiga el que sent. L'estima? L'odia? O totes dues coses? Segurament el problema d'aquella persona és la manca de capacitat d'expresió. Cosa molt perjudicial a la llarga en una relació.
En fi, acabo ja la meva reflexió psicològica, que m'estic aborrint jo i tot. xD
Shruikan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada