La setmanan fantàstica

La meva cara avui al acabar d'entregar treballs i fer l'exàmen xungo:

La que posaré quan els suspengui:

Llàstima que jo no em pugui menjar els professors. N'hi ha alguns que ben s'ho mereixen. Però en fi, sí, les pitjors setmanes ja han passat, i tot i que encara queda un exàmen i un treball, no són ni de bon tros tan preocupants com el que he passat les dues últimes setmanes. Estava tan cansada que el dimarts em vaig posar a fer la migdiada a quarts de 7 i no em vaig llevar fins a les 10, i perquè em van trucar els meus pares. xD

I ahir vaig fer marató de Shingeki no kyojin. He vist tot l'anime i he llegit tot el manga. No me n'he pogut estar. Encara no sé què pensar d'aquesta série. Per una banda té coses que no m'agraden: el dibuix, per començar, sovint és lleig amb ganes, i molts capítols es passen més estona discutint que res més. Però m'agrada perquè és realista, els personatges, el que pensen i les accions que prenen trobo que estan molt ben treballats. Tot sovint m'he trobat exhasperada perquè la gent és estúpida i covarda però és que ei, la gent ÉS estúpida i covarda davant situacions com aquesta. Estic segura que arribo a estar dins aquesta série i no duro ni cinc minuts. L'autor tampoc s'està de matar gent a tort i a dret, tot s'ha de dir. Però bé, en resum, que m'ha deixat més bon gust del que em pensava que ho faria en un principi. Als que no l'hagueu llegit encara, jo podeu començar, i als que sí només diré que em sembla molt injust el que ha passat amb en Raynold i en Bert. MOLT.

Canviant de tema però no movent-nos gaire lluny, l'altre dia (qui diu dia, diu tres setmanes), vaig anar a fer una volta pel barri i com sempre vaig fer una paradeta al Chunichi còmics, que està aquí a tocar i mai està de més xafardejar. Total, que remenant els CD que tenen vaig veure una cosa que em va clavar un punyal al cor i no em vaig poder estar de comprar:

La banda sonora del Crisis Core. Possiblement el joc més dramàtic al que he tingut el plaer de posar les mans a sobre. Si no us sona, us diré que és la preqüela del Final Fantasy VII, i aquest sí que us hauria de sonar. El protagonista és en Zack, Soldat de segona classe de l'empresa Shin-Ra, un noi simpàtic i trempat que és amic de tothom, i que el seu somni és ser un heroi seguint les ensenyances de la persona a qui admira més, el seu superior i instructor Angeal. Fins que aquest desapareix. I a partir d'aquí és quan comença el drama. I no ajuda saber que és quasi al principi del joc. Però el fet és que el joc fa pensar. Parla de coses com l'amisat i la traició, el dolor, la desesperació i l'esperança. Parla dels ideals, del que estem disposats a fer per ells, de si estem a l'alçada d'ells. Parla del que ens fa persones dignes. He arribat a vessar més d'una llàgrima amb aquest joc, ho reconec, i és que és tant desesperant i alhora tan esperançador. Veure com aquests personatges lluiten pel que creuen i acaben trobant una fi miserable. I és que aquesta és un dels altres punts del joc: ningú aconsegueix mai el que vol. Sempre es perden coses pel camí: amics, la vida, el seny, l'inocència. 

Penseu el que és viure una història que parla de tot això i reviure tots els moments condensats en un sol instant en el que contemples una simple caràtula de CD. Així em vaig sentir jo. I vaig decidir que no podia permetre que se m'escapés de les mans. I és que el tema del joc també és molt bonic, l'acompanya perfectament. Us el deixo perquè l'escolteu, i si mai teniu l'oportunitat de jugar al Crisis Core, us ho recomano ferborosament.

Per altra banda, aquestes últimes setmanes també he après a fer ganxet. Amigurumi, més concretament. La qüestió és que estic intentant fer una figura per una amiga, però com que és personalitzada i no estic seguint cap patró, vaig agafant idees i guies per fer segons quines formes d'aquí i d'allà. de moment tinc fetes dues peces:

No es veu gaire bé però tampoc són massa grans. La de color més clar no és del tot rodona sinó que té un extrem una mica allargat. En principi ha de ser una mena de bulb amb dues fulles a sobre. Tinc el bulb i una fulla feta. Falta fer la tija (això serà lo següent) i la segona fulla. Després també volia provar de fer una torreta amb amigurumi, que vaig trobar un lloc on explicaven com fer-ne una. Però en fi, encara em queda força feina! Ja us l'ensenyaré quan tingui més cosa feta a veure què us sembla.

En fi, porto segles intentant escriure aquest post. En principi l'havia de publicar ahir, però a mig fer em van informar que l'endemà tenia l'exàmen que jo pensava que era la setmana que ve. I amb l'exàmen havia d'entregar un treball. Treball que òbviament en mi, encara no havia acabat. I eren les 7 de la tarda. Oh yeah, ha estat meravellós. I per meravellós enteguis una merda clavada a un pal.

Però en fi, aquesta només ha estat una de les moltes desventures que encara em queden per viure i el que fan de la vida una cosa una mica més interessant. Espero que vosaltres no hagueu passat tan estrès i  poques hores de son com jo aquesta setmana.

Estigeu contents, sigueu feliços i recordeu consultar bé el calendari perquè no us passin les mateixes coses que a mi. xD

Apa, fins la propera!

Shruikanchinichimichurri

Aquestes coses només passen a una facultat com la meva

Avui qui sap per què, a la botiga de material de la facultat regalaven feixos de tires de paper. El per què és un misteri. Només us diré que en tenien un munt. Com per omplir-ne una caixa. A mi me n'han donat un bon grapat.
"I ara què ne faig, jo, de tots aquests papers?", he pensat. Però bé, en castellà diuen "A caballo regalado, no le mires el dentado". L'únic que se m'acut és fer punts de llibre. Molts, molts punts de llibre. Cada cop que vingui l'aniversari d'algú, un punt de llibre. Podria fer punts de llibre i vendre'ls. El dia que monti una parada al Saló del Manga, punts de llibre personalitzats. Tindré papers durant anys.

Aquí la teniu. I merda, ara a la foto veig que se m'arruga el paper de sota. I què són tots aquests trastos, us estareu preguntant? No us fiqueu amb el desordre de la meva taula, mala gent, us diré jo. I què si tinc dos pots buits de Nutella sobre la taula? Em fico jo amb el que teniu vosaltres a la taula? è_____é I no allò pelut de la cantonada són els meus cabells, no una bola de ves a saber què.

Avui també hem començat un joc amb els companys de la uni, un joc que, i l'Ota ho sabrà prou bé, ja he practicat durant anys: una història conjunta. No recordo molt bé d'on va sortir la idea, només sé que va ser dimarts mentre estavem al taller fent motlles d'escaiola. Total, que tothom estava molt il·lusionat amb la idea, però a la que hem comprat la llibreta, ningú volia començar. Li ha tocat a una servidora, obviament. Però no em queixo. Us pensaveu que em queixava? Nah, sento desil·lusionar-vos.

I ara que parlem del taller, aquest dissabte vaig acabar la meva primera obra restaurada. La vaig començar per allà l'Octubre em sembla. Una caixa antiga per guardar les especies de la cuina, tan corcada que per dins només era pols. Ha quedat força decent. Fins i tot estàn disposats a pagar-me per ella, cosa que em descol·loca una mica. Però bé, tot i que la maleïda es trencava sota la mínima presió, com a mínim no es tan conyàs com la cadira que estic restaurant ara. Feu-me cas, si mai heu de desmuntar un objecte de fusta amb claus rovellats de 10 centímetres de llarg, preneu-vos-ho amb calma. Molta calma. O acabareu histèrics com la Shruikan, al marge del plor, perquè esteu frustrats per que els claus no surten i us doneu cops als dits amb el martell i fan mal.

Parlant d'histerismes, l'altre dia vaig haver de tornar amb cotxe a casa des de Manresa sense llums. Hahaha, no hi vull ni pensar. Va ser horrible, la cosa més espantosa que m'ha passat mai sobre un cotxe. Més terrible i tot que suspendre l'exàmen pràctic 4 vegades. A sobre em vaig carregar el cotxe just quan arribava a casa. Vaig xocar amb la cantonada del garatge i ara al morro hi ha una fisura enorme i molt maca. El llum no es va trencar de miracle. Com podreu comprendre, no em fa gens il·lusió tornar a tocar un cotxe en tres setmanes.

En fi, serafí. Caram, m'ha sortit una bona parrafada, per venir a explicar només el que m'han passat els últims dies. Per cert, no coneixereu pas alguna botiga de Barcelona on venguin teles? És que estic força decidida a fer-me un cosplay, però per això necessito teles. Bones teles. Teles d'aquelles que les toques i és un "ngngngngnh!, la vull". Vellut, oh sí, vellut. Eh, sí, ja m'enteneu.

Apa, mossos i mosses, fins la propera.
Porteu-vos bé, i no conduiu sense llums!

Shruikan

Dreamy, dreamy...

Era negra nit, la nit més fosca que hagués vist mai. Agafant-lo una persona per cada braç, el van dur a la força dins del cercle de pedra. El duien com a sacrifici, i ell no podia fugir. 
-És allà. -Va dir un home assenyalant cap a un costat.
Ell va girar el cap i dalt d'un arbre va veure uns ulls blaus i brillants del que semblava una guineu molt grossa. Immediatament els ulls van desaparèixer.
Els homes el van deixar anar i van sortir del cercle de pedra, deixant-lo sol. De cop tot semblava encara més fosc. No veia res de res, ni els arbres, ni les pedres, ni la lluna ni els estels. Tot era negre al seu voltant. Ell sabia que la bèstia vindria i mirava desesperadament al seu voltant, intentant trobar-la, intentant saber d'on vindria.
De cop tenia una mà sobre l'espatlla dreta i a l'esquerra, fregant-li la galta, un pelatge aspre i fred. 
-Sóc aquí.
Es va esgarrifar, amb una d'aquelles esgarrifances que et deixen clavat a terra i et recorren l'espinada com un torrent de glaç.
Però un cop passat l'ensurt va deixar de tenir por. Perque va reconèixer aquell rostre que el mirava amb afecte i certa desesperació, aquell rostre que no era humà...
I després de quedar-se mirant uns moments i dir-se quatre paraules, van aparèixer tres éssers blaus i brillants, aquella mena de cuques de llum afables i bufones que tothom apreciava, es van ajuntar en un tòtem iridiscent, murmurant en una cantarella etèria i, sent sincers, bastant perturbadora. Perquè aquelles criatures... eren malvades! 
I en un esclat de llum blanca, van mostrar el seu descontentament amb aquell final embafat. Van sembrar la discòrida i el terror en un cataclisme de proporcions que no s'havien vist des de la Segona Guerra Mundial. La misèria es va estendre entre la gent d'aquell poble i dels dos individus dins d'aquell cercle de pedra no se'n va tornar a saber res. 
I lluny d'allà, un home gran es va topar amb una jove que corria, just al mateix lloc on molts anys enrere ell havia topat amb cert individu. I va pensar que, potser, en el fons, tot era un immens cicle que es repetia i es repetiria per sempre. I va arribar a la conclusió que així havia de ser.

Fi

Aquest va ser el meu somni de la nit de Nadal. Maco, eh? Es nota que a mig fer no sabia com escriure i n'he perdut les ganes, oi? Tot i que continua sent millor que el que he tingut avui, en el que suspenia un exàmen de la pitjor manera possible: no acabant-lo i oblidant-me d'entregar-lo. Deu ser una senyal del meu subconscient sobre el que em passarà si no em poso a estudiar aviat.

Però bé, deixem estar el meu subconscient en pau i passem a assumptes més importants. I és que el blog va rebre un premi! Sí, i tant, tot i que dir-ne "premi"... premi premi no és, perquè bàsicament escrius tu, escriu qui te'l dóna i ningú rep res, però bé, el que compta és la intenció i s'agreix molt, Shuu! :D

Així que va, posem-nos mans a la feina.

Bàsicament el que s'ha de fer és: respondre 11 preguntes que t'ha fet, explicar 11 coses sobre tu, premiar 11 blogs més (hahaha!) i fer 11 preguntes més perquè aquests blogs que has premiat les puguin respondre (hahaha!*bis). Les dues últimes parts les veig difícils, la veritat, degut a la nostra antisocialitat via blogger, però mira tu, menys feina per mi. :P I sense més preàmbuls, ara sí que sí comencem:

11 PREGUNTES

1. No puc anar a dormir si no...: em trec abans les lentilles. Després em llevo amb els ulls ressecs i els plàstics aquests se m'enganxen i s'arruguen i és un fàstig i una incomoditat, quasi tan com quan se't perden dins l'ull.

2. Explica'm amb qui vas i...: sabràs que sóc una friki. I tinc una habilitat especial per fer amistat amb individus d'allò més peculiars, com gent amb problemes familiars seriosos o bipolars amb hiperactivitat i insomni. Si és que tinc un ull...

3. Desig d'any nou?: Més que mai, la pau al món. Perquè tothom està molt cabrejat últimament, amb bastanta raó, tot s'ha de dir, però la tensió va fatal pels nervis, així que prenem-nos ho amb calma i anem tots a un spa i a fer-nos uns massatgets.

4. Dolç preferit: En general qualsevol cosa que porti xocolata però no en excés. La Nutella la deboro, me'n faig un entrepà cada dia. Sempre que no em falta el pa, esclar. I el Kinder Bueno és mereixedor del seu nom. No com el Delice, que de delícia no en té res. Però en general m'ho menjo tot i tot m'agrada i tot és bo.

5. Quina illa et compraries?: Compraria Japó i la vendria als xinesos. >:DDDDD No sóc molt d'illes jo. Tot i que Menorca i Gran Bretanya no estan malament. 

6. Déu o Deessa preferit: Doncs des de que he començat a desenvolupar una història que tracta de déus antics, els veig d'una altra manera a tots plegats i potser la imatge que en tinc no és la més extesa. El trio Seth/Hades/Loki em té el cor robat, he de dir, perquè el meu amor pels incompresos i l'obscur és gran, molt gran.

7. Castells de sorra o túnels?: Túnels! Qui vol castells podent fer ciutats subterrànies, galeries intrínseques i laberíntiques de sorra compacte? Ah, aquells dies d'oci al sorral del pati, quants records... I els pastissets de fang, i el jugar a ser els personatges de les sèries del moment? M'envaeix la nostàlgia com l'aroma del te. I passem a la següent pregunta ja.

8. Personatge històric a qui li plantaries una bona bufa a la cara: Tots els polítics espanyols del segle XIX i XX. No sóc de gaurdar rencors històrics, però és que recordo estudiar la història d'aquests segles a batxillerat i tenir ganes de plorar de ràbia. Dir que eren uns inèptes i curts de mires és poc. I a Artistòtil també li donaria lo seu, per misògin. 

9. Última lectura: Encara m'he d'acabar Xoc de Reis. Em deuen faltar unes 200 pàgines, potser. No és gaire. Després m'he de llegir El temor d'un home sabi i el Senyor dels anells, entre altres llibres del Terry Pratchet i un d'anècdotes de l'art. Tinc feina, com podeu veure.

10.El teu moment troll de l'any: Diria que va ser aquest any, i va ser quan el nostre amic Gruay va intentar trolejar-me a mi sobre Joc de Trons. Em diu "L'Stark es mor!" inocentment, perquè ell no s'havia llegit el llibre i jo li dic "Ja ho sé.". La cara que va posar. xD Contra-trolling+spoiler= critical shot. I segurament no s'ha entès res del que he dit. 

11. Recomana un blog: I ja podem ajuntar aquesta pregunta amb l'apartat de premiar blogs perquè tristament només en segueixo dos: el de la Shuu, i el del Fansub de Lluna Plena, al qual treballo. El qual és molt trist, perquè no li puc donar el matei premi a la persona que m'ha premiat i al fansub... como que tampoco. xD

11 COSES SOBRE MI

1. Parlo com el cul perquè els meus fils de pensament estan més enredats que una bola de llana, i el fet de canviar d'idioma en mig de cada frase tampoc ajuda. M'agrada pensar que com a mínim escriure em surt millor.

2. La gent diu que sóc baixa però és mentida, són ells els alts. Passar del mentro 60 no és ser baixa.

3. Estic terrible i irremediablement viciada a Homestuck. Que què és, això? Ja us en parlaré algun dia...

4. Tinc un fetitxe pels homes amb banyes.

5. M'agrada pensar que no dibuixo del tot malament, però encara em falta molt per aprendre.

6. Tinc la tendència a no acabar mai el que començo perquè sóc una vaga i a deixar les coses per l'últim dia. Lo normal, vamos.

7. Em fan angúnia les formigues i les aranyes de potes llargues. No els hi desitjo la mort, però que no se m'acostin, si pot ser.

8. Tinc dos doujinshi yaoi al pis i a plena vista. El yaoi m'ha corromput.

9. Un dels meus somnis és tenir un harem d'homes. Un dels altres és aconseguir dibuixar/escriure/wathever alguna de les meves històries.

10. He perdut més arracades i braçalets dels que es poden arribar a comptar.

11. Sento adoració per en Tom Hiddleston i la seva veu angelical.

I apa, ja està. Ara tocaria fer les 11 preguntes, però com que no hi haurà ningú per respondre-les, deixarem aquest apartat per fer. Total, porto quatre dies escrivint aquest post, començo a estar una mica farta de veure'l cada dia. Així que apa, jo ho deixo aquí. De nou, merci a la Shuu pel premi! :D I Bon Any nou a tothom!

Fins la propera!
Shruikan

Insomnia

HELLO. Realment no estic inspirat per escriure, ara mateix, però és que m'estic adormint i necessito distreure'm de la feina que encara tinc per fer. La son està poguent amb mi, però no em puc rendir oh noooooo eso never. Els plànols no es fan sols, ja m'ha quedat clar... 

Sniff, però si el projecte no et motiva, no li pilles gaire ganes d'acabar-lo. Total, et demanen un centre cívic sense us concret, que només faci de mirador al llac de Banyoles. Pues fale. Pero sou uns aborrits (profes). Podrieu proposar fer búnkers per l'apocalipsi, o prostíbuls, o centres de desintoxicació... Originalitat please.

4:00 am. Fi del break. Continuo fent la façana-mirador del carrer de nom cutre.

Caminant tot sol per la ciutat... (8)

L'altre dia sortint de classe i anant cap al pis, mentre passava per la diagonal, vaig veure una cosa davant de Pedralbes Centre. Com que ja és època, ja han començat a posar els adorns de Nadal. I allà precisament hi van col·locar una cosa d'allò més hortera: davant de la porta, vestits de la guàrdia reial del Palau de Buckingham i com si també estiguessin guardant la porta d'entrada al centre, hi ha un parell de ninots grossos de plàstic massís, rossos i amb un somriure d'orella a orella i, atenció al detall, una bossa de paper, d'aquestes grans que et donen quan vas a comprar, del centre. La cara d'estupefacció que debia posar segur que era un mapa, i el pensament de "Mare de déu senyor, què és això?" segur que va sentir-se dins el cap dels meus companys vianants. Tot i això, aquells maniquís de cara somrient tenien un no sé què que em recordava alguna cosa. Aquell uniforme vermell, el cabell ros curt, el barret hortera... no vaig trigar gaire a adonar-me'n: aquell ninot era clabat a la Polly de Regimiento Monstruoso! Em va fer tanta gràcia que vaig dir que necessitava una foto per immortalitzar aquell esdeveniment per a les generacions futures. Llàstima que la càmara del meu mòbil tiri unes fotos que no saps ni què hi ha retratat, així que vaig decidir que la propera vegada li demanaria a algun dels meus amics que li fes una foto de passada i me l'enviés.
L'oportunitat va arribar al cap de no gaire i amb certa història al darrere. Un bon dia, la Shruikan havia de fer una entrega en un CD. La noia estava estressada perquè els ordinadors de la facultat no gravaben i ho havia descobert després de comprar-se'n dos. Així que va decidir provar sort amb el seu mac, tot i que no estava segura que funcionés. En aquell moment va arribar un amic seu i com a bon cavaller va oferir-se per a la tasca: "Tira pallá, que ésto lo hago yo en un momento". Total, que el vol pallús va grabar el CD buit i sense oportunitat de tornar-lo a fer servir. 2€ al riu. Jo em vaig posar com una mona i li vaig prohibir tornar a tocar mai més el meu ordinador i que em debia el preu del CD com a compensació, per molt que ell s'esforcés a dir-me que estava més pelat que una rata. Finalment vam arribar a l'acord que quedaria lliure de tota culpa si em feia un petit favor: exacte, la foto al maniquí de Pedralbes Centre. Aquí us la deixo. Estic per dir-los que pintin l'altre amb la pell blanca i el cabell negre i així ja tindriem la parella de la Polly i en Maladicto. Jo m'ho plantejaria!

I ara que parlem de coses que passen per la gran ciutat, últimament quan vaig amb metro m'agafen uns atacs de no sé què. Mirant a la gent començo a preguntar-me com seran les seves vides, com eren de petits, com seran de més grans, si tenen algú que els estimi... total que acabo amb els ulls plorosos i en plan "Que bonic que és tot!". Una companya meva diu que són atacs d'espiritualitat. Tenint en compte que el seu pare organitza retirs budistes a casa seva, em deixaré guiar pel seu criteri.

I per cert, estic pensant de canviar-me l'avatar pel blog. Ens hem de modernitzar! De moment ja el tinc dibuixat, només em falta pintar-lo. Miraré de fer-ho digitalment, però tenint en compte que cada cop que intento pintar per ordinador m'agafa un atac de frustració total, no puc garantir els resultats. També he dibuixat una altra cosa, algú que feia mooooooolt de temps que no veieu! De fet no sé si va arribar a treure mai el cap per aquest blog, però en Mr. Ota el coneix! Mireu-lo, mireu-lo tan com volgueu! I si voleu veure el dibuix sencer, cliqueu aquí!

I apa, jo me'n vaig a sopar i a mirar-me el capítol d'Érase una vez que tinc pendent des de fa una setmana.
Fins aviat!

Shruikan

Hi havia una vegada...

...una Shruikan que es va viciar a una série amb aquest nom. Sí, senyores i senyors us parlo de Once Upon a Time o Érase una vez, tal i com es coneix al nostre país.

És estrany en mi mirar-me una série que no sigui d'animació, no en miro cap amb actors des de que van acabar d'emetre Game of Thrones per Antena 3, però la veritat és que aquesta s'ha obert pas dins el meu cor. Contes fantàstics extrets de les urpes de Disney, capítols llargs, i sobretot personatges ambigus: ningú és tan bo ni ningú és tan dolent, en aquesta série. A més, són tots una colla de desgraciadets, no hi ha ni una sola història d'amor que acabi bé en els contes. Ni una! I sempre he tingut debilitat pels personatges desgraciats...

I les dones d'aquesta sèrie molen molt!

"Vigila el que dius que et trencaré la cara."

L'Emma, la prota, és tota una fiera! Ja sé que l'actriu sortia a House i bla bla bla, tothom ho diu, tothom ho sap, però m'és ben igual! Per ser un personatge protagonista i per ser costar-li tan assimilar les coses, mola catxo.

Però la Regina, la seva gran rival, no és queda enrere! Tot i que no és un personatge que m'agradi especialment perquè la seva maldat excedeix per molt el seu carisma. Mireu quina cara fa, maldat pura i dura! (Tot i que a la segona temporada surt gent encara pitjor...) També s'ha de dir que gràcies a la segona temporada comença a caure'm millor de mica en mica.

Però la millor, la insuperable, la que em té el cor robat és definitivament la Mary Margaret Blanchet, altrament coneguda com la Blancaneus! I no, no és per la nostra similitud en el nom, aquestes coses no m'han influit mai. És perfecta. M'encanta el seu pentinat, com vesteix i la seva casa, oh, la casa! És genial! A més, dins d'aquesta aparença encantadora s'hi amaga algú amb un gran caràcter i que sempre està disposada a repartir llenya si fa falta.

Mireu-la, mireu-la, és que és encantadora. (Amb un cameo
del nan Rondinaire. I ara que parlem del nan... )

He de dir que em sembla els personatges masculins de la sèrie donen bastant que desitjar, i mira que això és raro en mi de pensar. Com en Daniel/David, per exemple: com a Príncep Encantador és passable, però quan és una persona normal és més patata... No n'encerta ni una. Així doncs, a excepció del bon home aquest d'aquí dalt, només n'hi ha un que estigui rivalitzant posicions amb les grans dones. L'únic, inimitable... en Rumple-no-se-què-lskin! (Millor deixem-ho en Mr. Gold...)

"Aquest ketchup et transportarà a un món màgic de
sabors i quilocalories per gram com no n'has vist
mai cap".

Convertit en un monstre, amant dels tractes, arreglat, propietari d'una botiga de coses xulíssimes, amb un accent anglès marcat i remarcat, aquest bon home és tan poderós com desgraciat. I només dient que és dels personatges més poderosos de la sèrie, ja us podeu imaginar la de desgràcies que acomula. Si és que jo sé que tot i que el pintin com a malo en el fons és un tros de pa. Tothom ho sap, és evident! Ara a la segona temporada està deixant veure la seva millor cara... relativament. No hi ha com estar enamorat!

I ara que parlem d'homes i de la segona temporada, n'hi ha un altra que la Shruikan també ha clissat i que sembla que també promet per ser un home. I com no, és dolent. Com no! Nois i noies, prepareu-vos pels Spoilers, que aquí surt el capità Hook! I vosaltres em direu: "Shru, només l'has triat perquè és de bon veure", i jo us diré: "Sí, i què?!". Té un no sé què a la mirada que m'obliga a no ignorar-lo. A més, fa com els de Joc de trons i juga a l'es aliances i traicions. Es nota que no s'ha llegit el llibre i ha vist com la meitat acaben amb el cap a una pica. 

Així, el meu veredicte final és que si encara no us heu mirat la sèrie ja esteu trigant. A veure, sent sincers, no és una d'aquelles series que et canvia la vida, però és enganxosa i narrativament interessant. Mirar-se-la no és una perdua de temps, genteta. I ara us demanareu, per què he escrit tot això que no té ni solta ni volta? Doncs bé, una gran sàbia em va dir una vegada que al teu blog i pots escriure el que tu vulguis. I això faig. Escriure el que em surt dels nassos. I si no us agrada us hi poseu fulles. :P

Fiiiiiii! Desconecta,

Shruikan

PD: M'he deixat la Ruby! Però em fa massa mandra fer-li un espai, així que busqueu-la vosaltres. xD

Entrada del dia 21 de Novembre de 2012, començada a les 13:23 i finalitzada a les 13:55

Fa quasi un any des de la proclamació de "Violeta is not Dead". I bé, un blog que s'actualitza dos cops l'any no crec que es pugui considerar molt viu, però com a mínim no és mort del tot, no? Així que potser li hauriem de dir a la nostra estimada Violeta "el blog zombi".
Però bé, la principal desapareguda aquí sóc jo, així que potser us hauria d'actualitzar una mica amb el que ha passat amb la meva vida aquests anys. Us faré un resum ràpid:
-Vaig acabar el batxillerat artístic i estic fent el grau de Conservació i Restauració de Bens Culturals (tothom em mira com si els estigués parlant Xinès quan els ho dic) a la facultat de Belles Arts (nivells de perroflautisme pels núvols) on jo i els meus companys estudiants formem un col·lectiu pintoresc de gent incompresa perquè no som artístes ni tenim cap interès en ser-ho. Som aquells que netegen la merda dels artístes, com qui diu, i sense ànims d'ofendre a ningú. I ens fan comprar coses tan estranyes com cares. Algú més té cola de conill dins un pot que semblen cigrons mig desfets? M'ho suposava.
-Pel que fa a la meva vida emocional continua sent igual de semblant a una muntanya russa, amb els seus altibaixos tan entretinguts i divertits però que acaben passant. Però no em queixo perquè són el que em fa una persona interessant. Si això no és el que volieu saber i preferieu parlar de les meves relacions sentimentals, us diré que sí, n'hi ha hagut. Només una. I abans que em feu una festa us diré que ha sigut tan rebel·ladora com infructuosa. Però ei, no me n'arrepenteixo... del tot. Què dieu? Que voleu els detalls escabrosos? Em sap greu, però per això haureu de formular una petició per escrit. Tsk, tsk. Aquest públic imaginari, cada cop més exigent.
-Mentalment la Shruikan està pitjor que mai. He agafat la mala costum de parlar precipitadament, necessària en un entorn hostil on no conèixes ningú i en el que has de fer amics sigui com sigui. Però bé, és un mal menor que només em porta ocasionals problemes amb els companys de pis. Oh sí, visc en un pis compartit a Barcelona, com en Mr. Ota. You mad, espectador? Uh, UH? Ah, sí, i estic aprenent rus. És una llengua xaxi, en la que llimona es diu limon, i pixar i escriure es pronuncien quasi igual. Promet, eh?
I bé, nois, m'estic quedant sense temps així que la part important, la del manga/anime, llibres, pelis i les sempre presents obsessions hauran d'esperar a la propera. Espero no haver-vos de fer esperar nou mesos més. Creieu que hauriem d'actualitzar els capçals de les notícies?
S'acomiada l'Shruikan recentment actualitzada.
Desconexio en tres...
dos...
u...
Puff!

Sorry. Estaba de parranda.

Potser he arribat massa tard. Però això no està mort. No hi ha hagut 2011 per el blog...per a ell, després de 2010 vé 2012. Ha estat una tranquila i lleugera transició, una vecaina!

Què cony he estat fent tot aquest temps? Com ha passat tant ràpid? En fí, n'hi ha per una estona :D
Si ens remuntem a finals de 2010, em trobava fent cert treball del qual ara me'n ric força. 2n de batxillerat, TDR. Treball de recerca. Recordo que m'ho vaig passar bé fent-ho, bàsicament perquè hi vaig incloure el que em donava la gana. Em passava el dia dibuixant, fent fotos al parc, barallant-me amb el Google SketchUp... Va ser força curiós. I llavors va tocar presentar-lo, cosa que no se'm va fer massa difícil.

Aquell curs també va tocar fer un viatge final, a Lanzarote, una setmana. Aquella illa em va sorprendre més del que m'imaginava... I encara ara la recordo. Les roques volcàniques arreu, el sol picant de mala manera, les urbanitzacions, totes pintades de blanc... Les coves, la vegetació quasi inexistent... Gran, molt gran.

El curs va acabar amb la selectivitat, periode moooolt intens, que no tornaria a repetir per res del món. Bàsicament per l'agonia de pensar que t'ho jugaves tot en un examen. Que al final no n'hi ha per tant, un cop agafaves la rutina no et feia res passar-t'hi el dia. Però l'ambient no era sa. Tot va ser molt estrany, sincerament, senyor lector. Ja havia acabat, ara estava en una espècie de limbo, saps? Ningú sabia què passaria. Va arribar un moment que ja m'era igual. Però el destí m'ha fet seguir un camí concret, del qual no me n'he pogut sortir. Arquitectura.

Ara visc entre el poble i Barcelona. És un estira-arronça continu, i potser no m'hi he acabat d'acostumar. Temps al temps. Però sí que tenia ganes d'arribar a la capital i dir: D'acord, tinc tot el temps del món per descobrir-te. Volia perdre'm pels carrers, ser aleatori, veure allò que sempre havia vist per la televisió, o vist per internet. Volia conèixer, y aun estoy en ello, la connexió entre totes les coses que formen part de la ciutat. Una cosa tant simple com estar de transbord per Barcelona-Sants i de cop pensar: ni puta idea de què hi ha aquí fora, i decidir sortir, perquè sí, i trobar-te un llac, el tobogan més gran que he vist mai, arbres, fonts... El que em queda encara.

Tornant al tema de la carrera... Ha estat un semestre loco, intens, però estic content del que he aconseguit. Vem visitar Madrid, mai hi havia estat... Sufreixo, però disfruto com mai. De fet, ara mateix porto 40 dies de festa seguits (tot i que entremig hi ha hagut un examen de recuperació). Em queden 4 dies. Dijous començo el segon semestre. Depressió postvacacional? Who knows.

Tot el que he aprés durant aquests mesos es podrien resumir amb el projecte de final de semestre, la meva primera petita cosa mitjanament seria. N'havia de ser important el recorregut, el material, la llum, l'experiència. La paciència amb la maqueta. És un sac de patates amb sorpresa a dins xD Tenir total llibertat en fer el que em dongués la gana va ser el que més em va fer disfrutar-ho.


Y eso. Que a saber què m'espera d'aqui al maig... Tan sols espero que sigui lleu xDDD

Violeta is not dead.

El porc de l'Ota.